divendres, 19 d’octubre de 2012

EL PARADÍS DE L'ARRÒS

Hem llegit "El paradís de l'arròs" de Ronny Someck i la impressió ha estat tan forta que ens ha inspirat i ens hem atrevit a escriure poemes basats en aquest tema vital tan complex i dolorós: la mort d'algun familiar o amic o amiga o conegut o coneguda o veí o veïna... Ho hem fet, sobretot, per explicar allò que vam aprendre de la gent que ja no hi és.




El paradís de l'arròs

L'àvia em prohibia deixar arròs al plat.
En lloc de parlar-me de la fam de l'Índia i d'aquells nens
de panxa inflada i boca oberta de bat a bat a cada gra,
reunia les restes al centre del plat esgarrapant-lo
amb la forquilla, i amb ulls gairebé en plors
m'explicava com l'arròs no menjat pujaria
a queixar-se davant Déu.
Ara ja és morta i m'imagino l'alegria de l'encontre
entre les seves dents postisses i els guardes d'espases alçades
a la porta del Paradís de l'arròs.
En passar, els estendrien una estora d'arròs vermell
i un sol d'arròs groc tenyiria
la blancor fins dels cossos més bonics del Paradís.
La mèva àvia fregaria amb oli d'oliva la pell de cada gra
i els faria lliscar un a un a les cassoles còsmiques
de la cuina de Déu.
Àvia, em ve de gust dir-li, l'arròs és una petxina ben tancada
i tu t'has escapat com ella
del mar del meu viure.



Amor pirata, Ronny Someck



Aquests són els nostres poemes:


La meva cosina vivia al Marroc
però jo no la vaig conèixer fins al juliol,
una nit plujosa vam estar tota la família junts
fins que vam sentir un crit atemorit
ens vam aixecar i vam anar fins a l’habitació
 on dormia la meva cosina
i vam trobar una nena malferida.
Suposo que ara està en un lloc millor
i ens transmet moltes benediccions.

Omar Jerari


El meu cosí era el meu millor amic
quan va morir va deixar de ser el meu amic.
Vam plorar i li van suplicar a Déu que no
se l’emportés , perquè era molt aviat .
Quan la meva tieta es va  enterar que el seu fill
es va morir es va posar a plorar com una boja pel meu cosí.
Tant de bo  no t’haguessis mort.

 Michael Santos   24/10/2012





Quan era petit
ella em donava
el berenar.
Per Nadal em donava regals
i ara que no
hi és
m’ha  deixat
 un buit
infinit.

Daniel Maldonado



Aquest poema és la meva història:
era un dia normal, estava amb els meus germans
i a la meva àvia li va començar a sonar el  mòbil,
d’ aquest dia l’únic que me’n recordo
és que la meva àvia es va posar a cridar
i els meus germans i jo no enteníem res
del que havia passat, tot va ser molt ràpid per a mi.
Després me’n recordo que tota la meva família
estava en aquest cementiri.
I aquest dia prefereixo no recordar-lo més...

Hernán García


No ho sé perquè visc així.
Visc una vida irreparable i plena de vi,
una mica de cerveza i licor.
Ser un borratxo no té res de bo,
mataries per l'alcohol
i un porrillo d'haixix que encara és pitjor.
Una vida irreparable , plena
d’assassinats i maltractaments,
per una litrona o un cigarret...
Mira la vida, mira't el cor,
deixa les drogues, deixa l’alcohol!

Marc Cabello
 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada